Reproduït de www.avui.cat

Ziga-zaga

Toni
Brosa

Previsibles i poca-vergonyes

Un col·lega i amic em deia
dilluns que el Comitè de Competició és tan imprevisible
que fins i tot era possible que estimés les al·legacions del Barça,
retirés la targeta vermella d'Ibrahimovic a Almeria i li estalviés
el partit de sanció reglamentari. Vaig pensar exactament el
contrari, que és tan previsible que la sentència estava dictada
abans del judici. Dit i fet. No té cap mèrit.

Naturalment,
és irrellevant que el vídeo de la jugada demostri que els
ulls, la distància o potser els crits de "Villarato"
a les grades van fer que el linier veiés més del que hi havia en la
topada entre Ibra i Cisma. Òbviament, no té cap rellevància que el
jugador presumptament agredit admetés dilluns el seu teatre per
provocar l'expulsió. Ni vídeo, ni declaracions, ni per descomptat
els fulls d'al·legacions del Barça, que com tothom sap només
serveixen per alimentar la trinxadora de documents de l'esmentat
comitè.

De tan previsibles que són vaig apostar
amb mi mateix que els dolien molt més les desgraciades inundacions
de Madeira que els mortals terratrèmols amb tsunami incorporat de
Xile. Premi per als malpensats. Cristiano Ronaldo dedica un gol a les
víctimes de Madeira exhibint una samarreta preparada i el comitè li
treu la targeta groga preceptiva, perquè “aun cuando la
literalidad del precepto hace referencia a cualquier contenido de la
leyenda o finalidad de la acción [...], no puede este comité
sancionar un gesto pacífico de fraternidad y solidaridad con sus
conciudadanos [...], que han sufrido unas fatales inundaciones de
gravíssimos efectos”. Dues setmanes més tard, Orellana
(jugador xilè del Xerez) dedica un gol a les víctimes de Xile per
idèntic procediment i el comitè, aquest cop, confirma la sanció.

Tothom sap que els morts de Madeira mereixen
més “fraternidad” i “solidaridad” que els
morts de Xile. I tothom sap també de la filiació madridista de
Flórez, Alcubilla i Cardenal, els membres del comitè de competició
de la RFEF. I segurament –com deia aquell– “no hase falta
desir nada más”.