Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d'un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: "E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics." La metàfora constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell "entre tots ho farem tot" de Pompeu Fabra, un can t a la unitat i a la solidaritat.
Els esdeveniments, que ara han burlat l'esperança d'una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l'estultícia dels actuals "reis". La darreria d'agost, vaig assistir a Prada del Conflent a la xerrameca d'uns predicadors "catalunyesos-caps-d'arengada". Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincidiren de forma gairebé idèntica quan foren requerits pels assistents sobre la situació de les Illes, del País Valencià o de la Catalunya Nord amb un "ja s'ho faran!". Sebastià Bennàssar ho va explicar a la perfecció en una crònica periodística. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins? És que, abans de lluitar per defensar-la, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d'entrada de més de la meitat del territori? Tinc la convicció que aquests hipotètics nous líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, no s'haurien salvat de ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l'esmicolen. D'altra banda, no és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l'exemple de la unitat!
L'endemà d'aquella mala experiència auditiva (i vomitiva), vaig arribar a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb l'Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d'acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb "L'aveugle et le paralytique" de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l'escultura que, en bronze, va presidir la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior. Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d'Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l'acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d'interessos: l'experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d'Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec.
Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s'enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l'escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l'escultor va preferir un vell baldat. En qualsevol cas, l'important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstantino Kavafis l'important és compartir la ruta i gaudir de la caminada.
L'exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l'escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la "Camí de coix" de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que un badoc sa i condret assegut a una vorera. No són moments d'emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions. Ara allò que ens cal és no defallir. Malgrat n'hi hagi tants que adesiara ens tanquin la porta!
