L'exèrcit espanyol es mostra una vegada més com un exèrcit d'ocupació enemic dels Països Catalans

Reproduït de www.avui.com

L'any 1932, en plena discussió de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el pronunciament del general Sanjurjo, allò que va ser conegut com la sanjurjada, va provocar de fet una acceleració en l'aprovació de l'Estatut. La temptativa militar va fracassar, però sobretot va convèncer els dirigents republicans de la necessitat d'accelerar i aprofundir el procés de reformes iniciat i, per tant, aprovar un Estatut per a Catalunya que, tot i estar lluny de les reivindicacions nacionals de l'Estatut de Núria, tenia en contra una part molt important de l'opinió pública espanyola més conservadora, amb boicot als productes catalans inclòs.

L'any 1981, el confús intent de cop d'Estat militar que va tenir com a principal icona el tinent coronel Tejero, i que per tant ha passat a la història com el tejerazo o el 23-F, també va fracassar en teoria. Però en la pràctica va representar una inflexió en la política autonòmica. Del tejerazo en són fills l'esperit de la LOAPA i una pràctica de laminació de les competències de les comunitats autònomes i de restricció de les possibilitats que donava la Constitució de descentralització i de reconeixement de la diversitat nacional espanyola. Entre el que deia l'Estatut de Catalunya vigent i el que realment s'ha arribat a aplicar hi ha un tejerazo que impulsa les institucions de l'Estat a una lectura restrictiva i tancada.

Tots dos pronunciaments militars, el del 32 i el del 81, tenen com a centre la preocupació de l'exèrcit pel que consideren l'amenaça a la unitat d'Espanya i molt particularment el refús pel procés d'autonomia de Catalunya. Però les respostes que s'hi van donar l'any 32 i l'any 81 són exactament contràries. L'any 32, contra el pronunciament militar antiautonomista, la resposta és més autonomia. L'any 1981, la resposta és menys autonomia. L'any 1932 es considera que la millor manera de combatre les crides a la involució autonòmica és accelerar el procés. L'any 1981 es considera que és millor assumir sense dir-ho algunes de les crítiques al procés que es feien des dels sectors involucionistes i posar el fre de mà.

Estic segur que el tinent general José Mena Aguado és un bon coneixedor de la història d'Espanya. I que és perfectament conscient de la transcendència de les seves paraules a la Pasqua Militar. Algú ha dit que aquesta intervenció és colpista. No crec que sigui el terme. El tinent general Mena sap que dient el que diu talla la seva carrera militar. Sap que serà molt probablement destituït. Pot ser que ho faci per representar un estat d'opinió real a les casernes, i no hauríem d'infravalorar aquesta hipòtesi. Però jo crec també que ho pot fer perquè creu que el seu sacrifici personal ajudarà el govern a redreçar -allò que ell pensa que significa redreçar- el procés autonòmic.

En altres paraules, creu que la reacció del govern -o més ben dit, de l'Estat- davant de les seves paraules s'assemblarà més a la que va haver-hi l'any 81 que no pas a la de l'any 32. Que ell serà castigat, però que gràcies a ell i a l'alarma que ha disparat l'Estat actuarà ara com l'any 81: assumint sense dir-ho alguna part dels principis que ha defensar i agafant davant de l'Estatut de Catalunya les estisores de podar. I que, per si de cas, tothom ho trobarà bé, altra vegada.

Certament, l'experiència del 32 no va acabar bé. Però amb tots els ensenyaments de la història i amb tots els canvis de paisatge polític i social, a l'Estat i al món, Zapatero ha de decidir ara si davant de la provocació calculada del tinent general Mena la resposta és la que va haver-hi davant de la sanjurjada o la que va haver-hi davant del tejerazo. I la resposta no es mesura per la duresa de les sancions contra Mena. Tejero va ser condemnat, però alguns dels objectius del tejerazo van ser interioritzats. Per contra, els objectius de la sanjurjada van ser combatuts. La mesura de la reacció no és la contundència a curt termini de la resposta a la provocació concreta, sinó com actuen el president Zapatero i l'Estat després de la interpel·lació directa que els ha vingut de Sevilla.

Davant de la 'sanjurjada' es va prémer l'accelerador de les transformacions. Davant del tejerazo, es va posar el fre. A veure què es tria ara. Pel PP no cal ni preguntar. No ha aixecat el peu del fre des de fa mesos, tot i que entre la reacció d'en Piqué i la del seu partit a Madrid hi ha diferències substancials. La pregunta és quin pedal decideixen prémer Zapatero, Bono, el PSOE, la Corona i l'Estat. Ho veurem ben aviat.